Sense comentaris encara

AMICS QUE NO SERVENTS

Amics que no servents.
La pandèmia ha generat entre nosaltres sensació d’inseguretat. En contra el que pensàvem, no ho podem controlar tot, i, menys encara, la salut del nostre propi cos. La por, segurament és una reacció normal davant d’una realitat que no coneixem, i que, a més, ha vingut inesperadament i ràpida. No és estrany, doncs, que ens vegem obligats a revisar els nostres valors. A posar-los al dia . I, en molts casos, a treure’ls de l’armari on els havíem guardat fa massa temps. Davant de l’astorament, de la perplexitat i del temor, que és el que hem de fer?
Sovint ho presentem com una guerra. I, d’alguna manera potser ho és. I, clar quan hi ha una guerra el que cal són soldats, disciplina i ordre. Tanmateix, ara potser no ens convé un llenguatge bel·licista, ja sia corporal o verbal. Evidentment, que ens cal remar tots en una mateixa direcció: vèncer la pandèmia. Això difícilment algú ens ho discutirà. Quan passi tindrem ocasió d’analitzar el que ha succeït, i, potser també, perquè ha succeïtt així. Ara bé, hi ha moltes maneres de remar. Remar com els condemnats a galeres, amb grillons als canells i als turmells, o bé, com a participants en una regata anglesa, esforçats, il·lusionats i lliures.
També és cert. que a alguns de nosaltres que ens costa molt això de remar junts. El pànic ens va saltar del vaixell, o bé, pensant que s’esfondrarà no tenim cap escrúpol de llençar els altres per la boda per tal d’assegurar-nos un lloc. Això és el que alguns han fet durant anys: foragitar del vaixell als altres, sobretot als més vulnerables. I, ara, uns i altres, tots, ens trobem en el mateix vaixell, tant petit o tant gran com era abans, però potser amb menys remers experts, i amb molts com nosaltres, que som remers de lleva. Els valors que necessitàvem abans i continuem necessitant ara i, no ho dubteu, necessitarem quan la pandèmia passi, seran els que recull la Declaració dels Drets de l’Home i proposa l’Evangeli.
Jesús ens diu, que és precisament des del que som, des dels nostres drets inalienables, que ens hem de posar els uns al servei dels altres. No els hem de sotmetre, ni atemorir, ni aixafar. “Si doncs, jo, que són el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres” (J 13, 14). El que fem, no ho hem de fer forçats, ni sense posar-hi el cap i el cor, hom hem de fer com el que som, homes i dones lliures, amb capacitat de raonar i d’estimar. No perquè ens hi obliguen, sinó perquè és el que hem de fer per tal de redescobrir-nos com el que som: homes i dones, membres de la mateixa família humana, fills i filles del Pare den Jesús, el Seu Fill i Senyor Nostre.
L’actitud que ara necessitem a casa, quan anem a proveir-nos dels serveis essencials, quan anem als hospitals, en qualsevol situació que visquem en aquestes especials circumstàncies, no és pas la dels servents sinó, l’esperit d’aquelles i aquells que serveixen.
Als servents, la seva manca de llibertat els força i obliga a fer, fins i tot allò, que mai no farien. Als servidors, el seu esperit humanitari i cívic i, en el cas dels creients, també el seu amor a Jesús, els invita i els empeny a ajudar gratuïtament i generosa als altres. La serenor que necessitem, ens ajudarà a comprendre, que en aquesta hora foscant ens calen més els amics que no pas els servents. “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sous els meus amics, si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare”. (J 15, 13-15).
Una forta abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
23 de març de 2020

Publicar un comentario