Sense comentaris encara

AGRESSIVITAT

Agressivitat.

En l’actual context, de greu afectació de la salut pública, en que ens trobem, aquesta paraula resulta bastant estranya. Podríem, tanmateix, referir-nos a la virulència i velocitat de contagi del virus. Aquest mot no l’ubiquem en un context epidemiològic. Lamentablement cal situar-lo en un context d’alteració de les relacions personals, que la pandèmia provoca en algunes persones. Sortosament són poques.
Entre l’allau de notícies sobre la pandèmia, que diàriament ens bombardegen, moltes de les quals són falses, en trobem alguna de preocupant. Algunes persones assetgen, o àdhuc agredeixen a d’altres, per la relació que aquelles tenen amb la pandèmia. Demanen a veïnes o veïns, que viuen en el mateix edifici, i treballen en hospitals, que abandonin els seus domicilis per evitar que els puguin infectar. Pengen llistats nominals d’aquests sanitaris i sanitàries, amb les seves adreces i d’altres dades personals, a les portes dels ascensors o a les entrades dels seus edificis. En algun cas, pel que sembla, fins i tot fan pintades denigradores en els seus vehicles. Costa d’entendre aquestes reaccions que, evidentment, no es poden acceptar ni tolerar, ni en aquest context ni en cap altre.
Sorprèn desagradablement que, mentre s’escampa un allau formidable de solidaritat humana, algunes persones reaccionin amb aquesta agressivitat. Ataquen als sanitaris, probablement perquè no tenen oportunitat de fer-ho amb les persones malaltes. Què pot provocar aquesta reacció tant primitiva, forassenyada, i gens cívica? La por al contagi, sobretot en els primers moments de la pandèmia, on la incertesa era pràcticament total, podia apoderar-se de nosaltres. La irracionalitat podia intentar controlar les nostres actituds i reaccions. Tanmateix, la capacitat de l’ésser humà per a controlar-les és bastant notable. La por es podia nodrir de la nostra ignorància. No solament de la ignorància mèdica sobre el desenvolupament de la malalta, sinó, sobretot de la ignorància. que ens priva de reconèixer, malgrat el desconeixement i rapidesa de la transmissió del contagi, que si algú pot trobar una solució és el personal sanitari. La irracionalitat ens impedeix acceptar, que les solucions mai no són màgiques. Requereixen estudi, assajos i, per tant, temps… Tal vegada més temps del que voldríem. L’agressivitat pot brollar també de la nostra intolerància, de la dificultat d’acceptar i acollir la diversitat. Podria ésser, que ens costés tant acceptar els malalts, als que els cuiden i miren de guarir-los, com ens consta acollir als refugiats, als que tenen un color diferent, una orientació sexual diferent. La solució, que acostumen a proposar les mentalitats totalitàries i intolerants, sempre és la violència, la humiliació, l’aixafament i l’extinció de l’altre.
Compartir una tribulació genera llaços estrets de solidaritat humana entre aquelles i aquells que la pateixen. Molt més quan te n’adones, que ets igualment vulnerable com els altres. No només com els teus enemics, reals o imaginaris, sinó també com les persones que estimes. L’única experiència humana, que realment guareix i allibera l’home és aquella que l’humanitza.
Un Salm per a recuperar la serenor: “Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altres per a mi. Jo em mantinc en pau, tinc l’ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima. Israel confia en el Senyor ara i per tots els segles”. (Sl 131).
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 16 d’abril de 2020.

Publicar un comentario