Sense comentaris encara

ACTITUD

Actitud. La persona, és a dir tu i jo, té la capacitat d’ésser mesquina i egoista. La memòria, no massa llunyana, i el seguiment atent del que succeeix avui al planeta, palesa suficientment, que som capaços de cometre grans atrocitats. Amb tot, també és cert, que, quan volem, la nostra empatia envers els altres no té límits ni fronteres. Quan reconeixem justa una causa, generada per una injustícia notòria, tenim l’habilitat de córrer envers aquelles i aquells que ens necessiten, tot sortint del nostre blindat aïllament. Quan ho volem, realment ens impliquem a fons a favor de la justícia.
Estralls naturals –inundacions, esllavissades de roques i de terra, erupcions volcàniques, paorosos incendis descontrolats, terratrèmols,…, l’acció destructora de l’home –guerres, fams provocades per la voracitat d’interessos opacs, tràfic de persones, infants soldats…-malures i epidèmies de tota mena, són un agulló col·lectiu, que sovint ens mobilitza. És cert, però, que alguns consideren, que aquestes accions són responsabilitat dels estats. Essent, com són, ciutadans i ciutadanes conscients i solidaris, que paguem puntualment els nostres impostos, no ens correspon pas aquesta tasca. Aquests posicionaments darrerament, recolzats en la corrupció tan arrelada, sembla que s’han consolidat més. Altres opinen, que la solidaritat social que generen aquestes dissortades situacions, esperonada per les administracions públiques, serveix únicament per apuntalar el mateix sistema que les ha promogut o afavorit.
Tanmateix, la sensibilitat social és avui força notable. Moltes persones s’impliquen personalment i travessen mig món per ajudar en les diverses emergències humanitàries que flagel·len la humanitat. La gravíssima i ignominiosa crisi dels refugiats a la Mediterrània n’és només un exemple. Tots sabem que n’hi ha moltes altres. Les ONG aquestes últimes dècades han florit com un camp de roselles en primavera. Malgrat, que la darrera crisi econòmica les va privar de molts ajuts públics, i que la mateixa corrupció ha tacat alguns dels seus gestors, continuen essent una eina ben valorada per la població. Vivim en un món on la realització personal i la necessitat de comunicar han esdevingut indispensables, pràcticament insubstituïbles. No és, doncs, gens estrany, que moltes iniciatives solidaries també ho tinguin en compte. El sentit de pertinença a un grup socialment valorat, el reconeixement social, fruit del treball professional, malgrat el realitzin voluntàries i voluntaris, i l’entrega desinteressada faciliten l’empatia de ciutadans i ciutadanes amb aquestes organitzacions.
Res no hi ha més noble i digne, que treballar per la dignitat i els drets dels altres, sobretot dels més vulnerables. Jesús ens recorda, que estimar Déu i els altres forma part d’una mateixa equació. Quan ho fem, els demés han d’ésser respectats en la seva intimitat i singularitat com a iguals. Per això Jesús ens recomana com ens hem d’acostar a qui ens necessita: “En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè la teva almoina quedi secreta; i el teu pare, que veu el que és secret, t’ho recompensarà”. (Mt 6, 3-4). Avui la paraula “almoina”, sembla contrària a la justícia. El lèxic però no ens ha de distreure. Significa empatitzar, d’una manera concreta i efectiva, amb aquell o aquella que em necessita. Tenim dret al nostre “minut de glòria”, potser sí. Tenim dret a construir-lo sobre la dignitat i la intimitat de l’altre. Segurament no.
Una gran abraçada,
Manuel Maria Fuentes i Gasó, pvre.
Tarragona, 4 d’abril de 2020.

Publicar un comentario